Què en sabem?

L’Associació d’Amics del Puig de Sant Nofre em va convidar per fer una breu xerrada “in situ” a propòsit de l’ermita el Diumenge de l’Àngel del segon any que organitzaren el pancaritat (2016).

La present ressenya, amb un format accessible i planer, de la mateixa manera com vaig desenvolupar aquell dia la xerrada i revivint de memòria el seu contingut, vol mirar de poder saciar igualment un coneixement bàsic, i potser, també, alimentar i agitar el cuquet de l’interès que tant de bo pugui incitar futurs treballs de recerca d’altres investigadors més qualificats.

Amb l’ànim de fer la ressenya lleugera de llegir, he optat pel format de qüestionari, com si tornàs a ser dalt del puig de Sant Nofre i respongués un altre cop les preguntes que varen plantejar-se.

Tot i això, aquest document primerenc de 1403 ens informa d’una realitat ja plenament constituïda i operativa, la qual cosa ens fa suposar que la construcció de l’oratori i la presència d’ermitans a dalt del puig ja podia venir d’anys enrere.

Confirmant això tenim la visita que va fer Jeroni de Berard al puig de Sant Nofre a finals del segle XVIII (i que documenta en el seu llibre Viaje a las villas de Mallorca), on descriu un retaule a l’interior de l’oratori amb imatges pintades de sant Onofre, la Mare de Déu, i sant Sebastià, i amb la data escrita de 1400 —malauradament desconeixem si aquest retaule ha sobreviscut fins a l’actualitat en algun nou indret on fos ubicat. També fa referència d’un altre detall important d’aquest retaule, i és que incloïa un escut d’armes del llinatge Sant Johan.

A la Monografia santjoanera núm. 11 (Sant Joan, una vila set vegades centenària) em varen publicar un treball de recerca a propòsit de la possessió de sa Bastida (que és la font mare d’aquesta ressenya), i sabem que a finals del segle XIV i principis del XV, el senyor de sa Bastida era Gispert de Sant Johan. Gràcies a la data i a la “signatura” amb el seu escut familiar, li podem atribuir, a ell en particular, el patrocini del retaule del 1400, i datar també l’ermita en aquesta mateixa data, perquè és obvi que el retaule es va fer específicament per a ubicar-lo a l’oratori del puig de sa Bastida.

Ara, saber amb exactitud l’any en què es començà a construir-se l’oratori, o sobretot, saber si va haver-hi ermità o ermitans abans que aquest fos una realitat, sense més documentació, és impossible. Cal recordar que en època medieval per a constituir una ermita no era necessari oratori, sinó que un sol ermità i qualsevol refugi disponible en un lloc aïllat era suficient, com bé ho exemplificà el beat Ramon Llull retirant-se a una coveta del puig de Randa a finals del segle XIII. Hi hagué en el puig de sa Bastida ermità o ermitans abans que es conclogués l’oratori i s’ornamentàs amb el retaule del 1400? Aquesta és “la pregunta del milió”, la que queda aquí per a respondre en futures recerques.

A banda d’aquest dubte, del segle XVII ja no tenim cap més prova documental que hi hagin pogut residir més ermitans.

Les ensenyances d’aquests originals pares i mares eremites es difongueren durant segles mitjançant les seves paraules de saviesa o apotegmes. No posseir res, l’abstinència, renunciar a la pròpia voluntat i fugir del contacte amb les persones eren la seva senya.

De fet alliberar-se de la seva pròpia persona era l’objectiu final de l’ermità (etimològicament, “persona” vol dir màscara, és a dir el camuflatge per a poder simular allò que no s’és). Un dels apotegmes dels pares del desert fa referència que l’objectiu últim i perfecte de l’ermità és “autoconsumir-se en foc propi”, és a dir, esdevenir un ésser purament espiritual, sense desig ni necessitat material.

L’aïllament i la meditació en solitud, l’oració i l’observança d’un estricte dejuni, eren els pilars de l’ascesi (exercici de perfecció personal) quotidiana. El Cançoner del Pare Ginard ho reflectí així:

Finalment, ens queda per saber si algun ermità morí dalt del puig de Sant Nofre i va enterrar-se allà mateix. Sabem que altres ermites contemporànies comptaven amb cementiri per als ermitans, com per exemple la de Sant Honorat al puig de Randa (fundada el 1394).

En els inventaris de sa Bastida que hem esmentat i que consten publicats en la Monografia santjoanera núm. 11, només s’esmenta “una casa on està el donat”.

D’altra banda, consta també que el 1416, el bisbe de Mallorca va estipular que com a màxim convisquessin sis ermitans dalt del puig de sa Bastida, la qual cosa dona peu a pensar que en algun moment puntual foren uns quants els ermitans que hi convisqueren.

Finalment, l’únic testimoni amb què comptam que va veure cel·les d’ermitans al puig de Sant Nofre, fou el dit Jeroni de Berard, en el segle XVIII, i les va xifrar en dues o tres.

En el temps que hi havia ermitans al puig de Sant Nofre, sabem que des de 1360 i fins al segle XVII, els senyors de sa Bastida eren del llinatge Sant Johan (Guillem de Sant Johan, casat amb Margalida Sa Font, fou el primer), un dels principals i més nobles de l’illa. Tenien dos casals a Ciutat: un en el carrer que va de l’església de Santa Eulàlia a la de Sant Francesc, i l’altre prop de l’Almudaina. A més, altres possessions a Porreres, Muro, Santa Margalida, Bunyola i Escorca.

Per a citar ràpidament només dues o tres curiositats de les cases de sa Bastida d’aleshores, direm que tenia una bella capella d’estil gòtic (tristament malmesa per haver-la reconvertit en forn de llenya); a la sala gran hi penjaven dues llances i sis rodelles (escuts grans i rodons) amb l’emblema i colors del llinatge Sant Johan; i que durant aquella època comptava amb una quinzena d’esclaus al seu servei d’orígens estrangers: nord-africans o “moros”, subsaharians o “negres”, i també de l’est d’Europa i més enllà (tàrtars i de “nació de rossos”).

D’altra banda, sabem que els ermitans que coneixem del segle XV tenien del bisbe llicència per a poder dir missa a l’oratori del puig de Sant Nofre, i podem suposar que els jornalers i habitadors de sa Bastida optassin per assistir-hi en lloc de desplaçar-se a la llunyana església del poble. Segurament, fou aquesta la base de la relació entre els ermitans i els santjoaners d’aquell racó del terme, i de retruc l’inici de la veneració local a sant Onofre.

Al Cançoner del Pare Ginard s’hi recull el següent testimoni:

La fundació per fra Joan Mir de la Concepció de la Congregació d’Ermitans de Sant Pau i Sant Antoni, els arreplegà, propicià una vida cenobítica (en comú) més reglada, inspirada en els cartoixans. La vida eremítica medieval original, radicada en ermitatges petits (d’un, dos o tres ermitans), s’extingí, desaparegué, només en quedaren les ruïnes (les ermites Velles de Valldemossa, per exemple).

A més, en aquest mateix temps, els ordes religiosos s’expandiren per la Part Forana fundant nous convents, com el dels Mínims a Sineu o el de Sant Bernadí dels franciscans de Petra en el nostre àmbit. Però particularment, en el cas de l’ermita del puig de Sant Nofre, hi pot haver un altre motiu afegit de tipus més local que expliqui l’abandó. A finals del segle XVI es conclogué l’església nova dins la vila de Sant Joan, i amb el traspàs de funcions, l’església i rectoria de Consolació aviat quedaren sense. Era necessari cuidar-les i tot d’una les autoritats decidiren assignar a un donat aquesta missió.

Don Josep Estelrich dona a conèixer en el llibre El pujol de Consolació de Sant Joan (Monografia santjoanera núm. 2) el fet que durant la primera meitat del segle XVII dos dels donats de l’església vella (fra Antoni Mayol i fra Joan Oliver) foren ermitans. És una dada significativa i reveladora. S’evidencia aquí un redireccionament en favor del pujol de Consolació en detriment del puig de Sant Nofre pel que fa a l’eremitisme. De fet, en els documents, des de principis fins a la meitat del segle XVII, s’anomena com a ermita l’església vella del pujol de Consolació.

Però la devoció per sant Onofre havia arrelat i continuà per inèrcia de costum. L’oratori dels ermitans, fora ells, es va cuidar i mantenir, i va continuar reconvertit en santuari per voluntat popular.

També gràcies al Cançoner, sabem que el dia de Sant Nofre, el 12 de juny, hi havia el costum de pujar a l’oratori del puig de sa Bastida per a honorar-lo.

Molt probablement, aquesta “aparició” de sant Onofre a l’església de Consolació va ser motivada per una prèvia “desaparició” del seu santuari propi del puig de sa Bastida. La voluntat era que seguís la devoció popular a sant Onofre encara que fos des d’aquest exili, però ja no seria la que va ser, mai més.

No sabem la causa en concret, però el cert és que el santuari del puig de Sant Nofre fou abandonat pels propietaris, l’accés es restringí, i la talla medieval del sant que el presidia “baixà” a les cases de sa Bastida.

De llavors endavant, l’oblit del lloc va ser total i absolut, fins a convertir-se tot en les ruïnes visibles en el dia present.

Gabriel Llompart fa una molt important referència de l’ermita del puig de Sant Nofre en el seu estudi “San Onofre, eremita, en el medioevo mallorquín”.

La seva llegenda era molt popular a tot el món cristià. Conta que sant Onofre, fill no reconegut d’un rei abissini (sud d’Egipte) convertit en monjo de la ciutat egípcia de Tebes, es retirà al desert seguint una lluminària semblant a un estel que el guià fins que arribà a una cova on trobà un ermità vell que l’instruí. Un cop ensenyat, s’endinsà durant quatre dies molt més endins del desert fins a topar-se amb una cabana que convertiria en l’ermita on passà 60 anys tot sol, fins als darrers dies, quan Pafnuci el trobà, i, convertit en deixeble, escrigué la seva història abans que morís, i ell mateix l’enterrà. Un miraculós fasser el proveïa d’una dotzena de rams de dàtils cada any, però també s’alimentava d’herbes, i un àngel (en algunes versions és un corb) també el proveïa. La iconografia ens el representa com un ancià de llarga cabellera i molt poblada barba que quasi li arribava fins als peus i que li servia de vestidura. Altres vegades també el trobam més púdicament cobert amb herbes i fulles de fasser entreteixides, i una barba més curta. A moltes pintures l’acompanyen com atributs una corona reial, un ceptre (distintius reials del seu origen) i una calavera, i també un corb entregant-li un tros de pa o algun fruit.

L’origen del nom Onofre prové del grec “Onouphrios” que a la vegada l’havia pres de l’egipci “Unnefer” (que significa “Ésser Perfecte”, o també, “Sempre Feliç”) que era un dels epítets que rebia Osiris, la deïtat de l’antic Egipte (el déu que morí i ressuscità). També a Egipte, en llengua àrab, és conegut com “Abu Nufar”, que significa “el Vegà” o “l’Herbívor”.

Tot i això, a Sant Joan són molt pocs els casos dels veïns amb el nom d’Onofre i no se’n coneix cap amb la seva variant femenina: Onofrina.

La relació que es pot establir amb l’ermita de Sant Nofre és de significat simbòlic. A l’Antic Testament, al Llibre dels Reis, Déu diu a Elies en el desert que ha deixat manat als corbs que li portin menjar. Aquesta imatge dels corbs com a protectors i proveïdors enviats per Déu s’associà especialment amb nombrosos episodis similars que s’han inserit en múltiples i variades llegendes d’il·lustres ermitans al llarg de la història: sant Antoni i sant Pau, i també sant Onofre.

Quant a la Taula de Sant Nofre, la roca del vessant de ponent que quan el sol ascendeix la il·lumina completament a l’hora del migdia, i que servia als jornalers i habitadors de la contrada com a rellotge, és altra vegada el Cançoner qui ha perpetuat la relació amb el sant:

De totes maneres, si algun dia es du a terme aquesta restauració de l’ermita, hauríem també de poder eixamplar la mirada perquè crec que seria un error no considerar el conjunt patrimonial en tot l’àmbit del puig. Sant Nofre no només és el santuari sinó que fent el camí d’accés al cim ens topam amb altres jaciments arqueològics incorporats també al Catàleg de patrimoni (codis JA-1, JA-14 i JA-15).

Com podríem incorporar-los i relacionar-los amb l’ermita de Sant Nofre? Per a ser breu, només citaré un exemple: el jaciment JA-1. Ubicat en el vessant sud, el seu interès són les restes disperses d’un poblat talaiòtic, reutilitzat en les èpoques romana i islàmica, i on també es troben elements medievals significatius com una sitja i un forn de calç, els quals serien fàcils de consolidar i restaurar (ja que són d’època més recent i es tenen models per a guiar-se), no per caprici, sinó com a testimoni de l’ús del puig en relació als oficis tradicionals de l’època medieval, i així, juntament amb la restauració del santuari de Sant Nofre, tendríem una fotografia més completa d’aquella època en conjunt. No seria cap cosa extraordinària, altres municipis han recuperat aquests elements i els han incorporat com eines per al coneixement i foment en educació ambiental i etnològica.

Però no seguiré per aquí. Això segur que algú ja pensa que és una dèria personal i que caldria arribar a més acords amb la propietat de sa Bastida, etc., i com que no és aquest el propòsit de la present ressenya, aquí ho deix.